El 12 d’octubre surten a passejar tota mena d’exaltats que sota el nom d’una suposada pàtria desfilen per demostrar que ningú més que ells són el país on viuen. No parlo de la desfilada militar. Parlo de la desfilada de feixisme, odi i ignorància que vam veure el passat dilluns a Madrid, i altres grans capitals.
Mans alçades, fent la salutació feixista, entre joves que ben just sàpiguen qui era Hitler o Franco, que segueixen la propaganda al més estil Goebbels de l’Alemanya de la primera meitat del segle XX. I de qui és culpa de tot plegat? És de Santiago Abascal a les Espanyes, o és culpa de Sílvia Orriols a Catalunya? Ells tenen part de culpa, clar. Però també recau en com s’ha parlat de la més vergonyosa part de la història, del concepte de pàtria i del sentit d’humanitat.
Hem volgut construir un país democràtic sota ferides mal cosides, sense desinfectar. I hem aconseguit un lloc on el jovent no ha sabut valorar allò que costa tant d’aconseguir: uns drets que ens pensem que tenim garantits, però que més aviat que tard ens poden arrabassar; primer sota la premissa de la prioritat nacional, després sota la premissa de la prioritat capital i per últim solta la premissa de la prioritat tradicional.
I no tot és cosa del jovent, que ells només reprodueixen patrons de tot allò que hem fet malament. I te n’adones quan enalteixen dictadors i tirans, en lloc d’enaltir pensadors, científics, humanistes i premis Nobel de qualsevol àmbit.
Venen temps obscurs, i ja fa temps que ho veiem. L’odi s’ha interposat en una societat que no és mira a la cara i en ens pensem que els enemics són els nostres iguals.
